Deixeu en pau J.S.B.!
Em venen ganes de remetre’m a l’anècdota clàssica de Fidias i el sabater, però no ho faré, perquè també a mi em fa més aviat fàstic la compartimentació d’això que en diuen “especialista”, que en el cas de la cultura és absolutament inútil… Però sí que agraïria que M. de P. es dediqués a escriure ficció, faceta en la que in illo tempore va demostrar la seva preparació, i es deixés d’intentar donar lliçons musicals. He anat seguint les seves intervencions, i quan els articulets no són absoluts brindis al sol, es mouen entre la obvietat més magrejada i l’opinió suposadament genial… Com a mostra –que en el meu cas ha esdevingut gota que desbordava el got- el perpetrat al diari del passat 19, “Lúltim contenidor”. M. de P. vol fer un repàs del simbolisme del cor… remetent-nos a “qualsevol diccionari de símbols”; focalitza aquesta anàlisi semiològica en el cor com a recipient i, apuntant-se a la moda de l’universalisme, fa d’aquesta concepció un element transversal de la història de “l’animal humà”, treient-se de la butxaca referències “multiculturals” per intentar demostrar les seves tesi. No hi ha cap originalitat en considerar el cor com un recipient perquè això és el que és; en la tradició egípcia el cor és el vas de la vida perquè d’això es tracta; en la matèria artúrica l’identificació del Sant Grial amb el cor és a posteriori, i prou evident: així com el cor rep la sang bruta i la re-emet purificada –perdonem als bretons l’omissió del paper dels pulmons perquè faltaven encara uns quants anys per l’aparició de Servet-, de la mateixa manera se sent purificat que logra beure del Sant Calze –per cert, hi ha disparitat en la interpretació, fins i tot a les fonts, de quina copa era aquesta, si la que va emprar Jesús al sopar amb els apòstols o una suposada copa on un suposat romà va recollir la sang i agua que manaven de la ferida del pit del crucificat-. Aquest és el suposat simbolisme, que més aviat se’n podria dir identificació, del cor com a recipient. Només amb posterioritat els romàntics hi allotgen els sentiments… i en això estem.
Però qualsevol cosa, pel que sembla, serveix perquè els editors puguin posar-hi l’efígie de l’il.lustre compositor. Tant si val si la referència és duta pels pèls; l’obvietat, sagnant –sense recipient, vessant tota-; el raonament, inventat; la cita, mal traduïda; els coneixements musicals, patètics –avant Beethoven-. M. de P. vol parlar de J. S. B., i qualsevol excusa és bona.
Per cert, ¿què espera la família -¿o és Família?- Lara per donar-li d’una vegada el Planeta o l’accéssit? Reviscolarien una trajectòria literària en franca decadència, assortirien les butxaques del personatge en qüestió i, com a conseqüència, potser ens lliurariem de continuar aguantant les seves disquisicions pseudomusicals. Ara que s’han quedat sense un membre del jurat que va cometre el pecat d’emprar el nom de déu en va –o el de dir que l’emperador anava nu-, proposo que el Premi s’esculli per votació popular; si és així, M. de P. té el meu vot incondicional, escrigui el que escrigui –no farem escarafalls, a aquestes alçades, no?, perquè, des de quan ha importat el que s’havia escrit per guanyar el Planeta?-.



